domingo, 18 de octubre de 2009

Memorial Xavier Novell: El gran maasai

Bé, escriuré el post en la meva llengua com a homenatge a Xavier Novell.
Com l'Armand, no havía pedalat amb ell però si seguia el seu blog amb ganes de encomanar-me de la seva ilusió.Aquest cap de setmana tenía dues opcions: O anar a fer enduro amb Flutox y Vicente, o anar al Turó. Retre aquest tribut a Xavier, un membre de la nostra gran familia, era, sense dubte, l'única elecció.

El Turó era un absolut desconegut per a mí, però saber-me acompanyat d'Armand i Mariona esvaia qualsevol por.Amb Armand he après que tot és possible, que amb esforç es corona qualsevol port, i qua patir forma part del goig de viure la bici. A més a més, retrobar M.A. i Dani era una alegría més.Un cop començada la ruta, després de signar al llibre de condol i saludar la Noe, en Jaume i en SergiKtt (un company endurero de Sant Celoni)entre el passeig entre la multitud, els ánims de tothom, i el ritme tranquil van fer que no m'adonés de que hi havía pujada fins les paelles. Ni tansevols Fontmartina em semblava res, i de fet Armand va indicar-me més d'una vegada que anava fort. Sí que, a manca de 6 kms. per coronar, vaig començar a notar la duresa del Turó. El 39/27 sempre costa de bellugar amb més del 10%. Per cert, una ilusió inesperada va ser trobar i reconèixer en David, el fill de Totgas, que va dir-me que el seu pare hi era.La pujada final es feia bé, i vaig anar amb Mariona i Armand fins al penúltim km., on vaig agafar-los per que l'Armand havía parat, però al reprende la marxa em van tornar a adelantar.

Ja era fosc, i al coronar vaig pensar que l'Armand "aniría a coronar" i vaig arribar fins al final. Ens va costar algunes trucades retrobar-nos al cim entre tanta gent, i ja ens havíem vestit per baixar tots. Allá tornava a veure la Noe.Quan varem baixar, ho vem fer junts amb Mariona i Armand, a ritme molt suau pel fred, molt intens, fins que Mariona va pujar al cotxe. Allí, l'Armand i jo passarem a ser els dos últims ciclistes, tancant el grup. Aixó sí, quan vaig adonar-me que l?Armand no em seguia, vaig començar a córrer fins arribar amb els tres primers. Entre la Lupine i la estabilitat de la Mendiz, vaig baixar com un llamp! Hi havía alguna gent que, com jo, disfrutaven baixant i donaven gas a la burra sense por!Un gran día, acabat prenent un Cacaolat els tres, i acompanyant l'Armand després.

Vaig arribar a casa a quarts de dues i no em va esbroncar la dona Queda donç, pendent un Turó senser, que dedicaré al Maasai per que de ben segur suaré sang! La veritat es que, entre el ritme suau, les parades i els ánims encoratjadors de la gent, el gegant va resultar ser un nan.Gracies, Armand i Mariona, per recolzarme en aquest dia d'agraïment a Xavier Novell per haver estat com era.

2 comentarios:

  1. Jo havia parlat amb el Armand per pujar amb ell,
    però un compromís familiar ( a més d'un petit constipat) ha fet impossible que la meva presencia a la ratlla de sortida.
    Quina pena segur que hauria anat enganxat a la teva roda del darrere tota la pujada.
    salutacions
    Crack

    ResponderEliminar
  2. Encantada de haberos vuelto a ver, aunque haya sido en esas circunstancias (por el homenaje a un compañero fallecido).
    A ver si nos vemos mas a menudo.
    Un fuerte abrazo y un achuchon a la Blanch.

    ResponderEliminar