domingo, 25 de octubre de 2009

Un dia completo

Sí, hoy ha sido un dia especial, lleno de pequeñas cosas, y cosas importantes.

Por la mañana, he pretendido levantarme a las 6 para salir con la Reign a endurear.Primer fallo: Con mi proverbial habilidad, he puesto dos despertadores, salvo que uno de ellos, en vez de a las 6, a las 4!!!!! Siempre me lio cambiando la hora.

He podido disfrutar de las trialeras de Collserola, que con las últimas lluvias han quedado especialmente atractivas, añadiendo más agarre en las zonas de tierra húmeda, y más emoción en las de piedra. Aunque hoy en día una doble moderna facilita mucho superar una zona abrupta, la búsqueda de nuevos retos nunca deja de entusiasmarme.

La salida la he acabado antes que los demás, por que tenía algo importante que hacer: Acercarme con mi familia a Can Pau de la Rosa, para reencontrarnos después de demasiado tiempo, y poder compartir un día antes de que empiecen una nueva etapa de su vida en Nogueruelas.

Sigo a la vez, con admiración, sorpresa, y una cierta envidia, el empeño, la lucha de Anabel y Jordi por su sueño: proporcionar a su familia un hogar que merezca ser llamado así, y a la vez vivir de lo que es su pasión.La bici.

Un reto extremadamente difícil, que implica renuncias, incomprensión, penurias, mil dificultades de las que la mayoría no aguantaría una décima parte. Pero no cejan! Son luchadores de fondo.Espero poder ser,no una piedra más en su camino, sino un pequeño apoyo, alguien en quien puedan contar.

No tengo sueño, y acabo de regresar tras correr 10 kms. ¿una locura? No. Hoy necesitaba volver a sentir la libertad que me hace sentir moverme.Por que, por el momento, sigo en la ciudad.

Suerte, amigos!

domingo, 18 de octubre de 2009

Memorial Xavier Novell: El gran maasai

Bé, escriuré el post en la meva llengua com a homenatge a Xavier Novell.
Com l'Armand, no havía pedalat amb ell però si seguia el seu blog amb ganes de encomanar-me de la seva ilusió.Aquest cap de setmana tenía dues opcions: O anar a fer enduro amb Flutox y Vicente, o anar al Turó. Retre aquest tribut a Xavier, un membre de la nostra gran familia, era, sense dubte, l'única elecció.

El Turó era un absolut desconegut per a mí, però saber-me acompanyat d'Armand i Mariona esvaia qualsevol por.Amb Armand he après que tot és possible, que amb esforç es corona qualsevol port, i qua patir forma part del goig de viure la bici. A més a més, retrobar M.A. i Dani era una alegría més.Un cop començada la ruta, després de signar al llibre de condol i saludar la Noe, en Jaume i en SergiKtt (un company endurero de Sant Celoni)entre el passeig entre la multitud, els ánims de tothom, i el ritme tranquil van fer que no m'adonés de que hi havía pujada fins les paelles. Ni tansevols Fontmartina em semblava res, i de fet Armand va indicar-me més d'una vegada que anava fort. Sí que, a manca de 6 kms. per coronar, vaig començar a notar la duresa del Turó. El 39/27 sempre costa de bellugar amb més del 10%. Per cert, una ilusió inesperada va ser trobar i reconèixer en David, el fill de Totgas, que va dir-me que el seu pare hi era.La pujada final es feia bé, i vaig anar amb Mariona i Armand fins al penúltim km., on vaig agafar-los per que l'Armand havía parat, però al reprende la marxa em van tornar a adelantar.

Ja era fosc, i al coronar vaig pensar que l'Armand "aniría a coronar" i vaig arribar fins al final. Ens va costar algunes trucades retrobar-nos al cim entre tanta gent, i ja ens havíem vestit per baixar tots. Allá tornava a veure la Noe.Quan varem baixar, ho vem fer junts amb Mariona i Armand, a ritme molt suau pel fred, molt intens, fins que Mariona va pujar al cotxe. Allí, l'Armand i jo passarem a ser els dos últims ciclistes, tancant el grup. Aixó sí, quan vaig adonar-me que l?Armand no em seguia, vaig començar a córrer fins arribar amb els tres primers. Entre la Lupine i la estabilitat de la Mendiz, vaig baixar com un llamp! Hi havía alguna gent que, com jo, disfrutaven baixant i donaven gas a la burra sense por!Un gran día, acabat prenent un Cacaolat els tres, i acompanyant l'Armand després.

Vaig arribar a casa a quarts de dues i no em va esbroncar la dona Queda donç, pendent un Turó senser, que dedicaré al Maasai per que de ben segur suaré sang! La veritat es que, entre el ritme suau, les parades i els ánims encoratjadors de la gent, el gegant va resultar ser un nan.Gracies, Armand i Mariona, per recolzarme en aquest dia d'agraïment a Xavier Novell per haver estat com era.